No sé què vull

Cada matí l’alarma del mòbil la desperta. Obre la petita llum de la tauleta de nit amb els ulls encara tancats. I el primer que fa: rebufa. Intenta obrir els ulls. De manera automatitzada passa pel bany i després per la cuina a preparar-se el seu cafè. Necessita aquest cafè com l’aire que respira. I com sempre, amb els 15 minuts comptats per canviar-se i sortir per la porta.

Tot i que abans de sortir s’ha vist al mirall, ni tan sols ha intentat regalar-se un somriure.

Cada matí, durant 17 anys, 4.028 dies laborables. Sí. Cada matí la mateixa rutina monòtona. Això si que és per rebufar!

Ahir va anar a sopar amb els amics de sempre i algun de nou. Va arribar tard a casa. Directament es va posar al llit. I de sobte… una reflexió li va venir al cap. Aquella vesprada algú li havia dit: “Si no el vols, canvia’l!” referint-se al plat que havia demanat al restaurant. I la seva ment va fer un click.

No sé que vull, però tinc clar que vull canviar.

No sé per on començar, però tinc clar el que no vull.

Ara mateix no sé què fer, em sento perduda i confosa.

Aquest matí l’alarma del mòbil l’ha despertat de nou. Ha obert la petita llum de la tauleta de nit amb els ulls encara tancats. No ha rebufat. Ha intentat obrir els ulls. De manera automatitzada ha passat pel bany i al rentar-se la cara s’ha mirat al mirall i s’ha regalat un somriure. Després s’ha preparat el seu primer cafè del dia. I ara no compta els minuts que li queden per marxar; senzillament sap que en té prou en 15’ per arribar a l’hora, puntual i començar la seva jornada.

Bon dia món!

No sé què vull.

Vull canviar.

I aquest matí ja he començat.