Aprendre a caminar de nou. La vida li va regalar el més llarg dels silencis. D’aquest va aprendre a escoltar més enllà, immòbil, sota la mirada de tots i de ningú. Una remor, suau, a cau d’orella. Un fil de claror que la cobria. Així va sentir i va viure 67 dies de vida.
Un petit xiuxiueig va ser suficient, en aquell precís instant, per deixar de somniar i despertar en un món nou. Obrir els ulls lentament. Escoltar les veus que durant temps l’havien acompanyat, unes conegudes, d’altres ara també.
Es va reconèixer. “Sí, sóc jo”.
Paraules entrellaçades que es convertien en embarbussaments. Res no tenia sentit. Tot es transformaria en un repte.
Escoltar. Observar. Parlar. Moure’s lentament. I… un crit desesperant. “Diga’m què m’ha passat?”. Jo no hi era. No podia respondre.
Professionals, familiars, amistats… Ara tocava el moment més difícil: Ella.
En silenci, a la seva vora. Em va estirar de la màniga del jersei. I entre llàgrimes “Ara, si us plau”.
Acceptava com era en el seu ahir, en el passat. Ara, necessitava acceptar-se en l’avui, el seu present
Vaig aixecar de manera subtil aquell llençol blanc. Vaig mirar-la als ulls i un intent de somriure ens va fer còmplices. Por. Inseguretat. Pànic. Ràbia. Tristesa. Desesperació. Rebuig. Tot allò, sota una mirada perduda d’incertesa.
Acceptava com era en el seu ahir, en el passat. Ara, necessitava acceptar-se en l’avui, el seu present. Lluitaria per acceptar-se en el demà, el nou futur.
Estimar-se formava part del seu procés. I ara més que mai.
Aprendre a conviure en aquesta nova vida no és una tasca fàcil. No ho pots fer sola.
Ara avancem juntes. I com tu dius: “Uns sobre rodes. Altres sobre peus“.
