Aquí estava ella. Contenint el paper de noia “perfecta“, responsable, madura, activa, intel·ligent, exemple a seguir, … i tot allò bo que us pugueu imaginar.
Aquí estava ella. Filla, germana gran, néta, amiga, confident, neboda, alumna… Totes eren ella.
Incondicional en cadascun dels seus pensaments, en cadascuna de les seves paraules, en cadascun dels seus gestos i fins i tot en cadascun dels seus actes. Sempre des del respecte, la tolerància, l’autoexigència i l’empatia. Així era ella.
Contenint el no-res. Sí. Continguda, vulnerable, fràgil, valenta i sobretot amb una idea fixa: Trobar-se. Ara alça la mirada davant del mirall i amb els ulls plorosos explora entre les seves llàgrimes. Ho fa fins a trobar aquest petit àpex de llum que li roba el seu primer somriure. Aquest és el somriure que anhelava des de fa ja uns anys.
No està sola. Ara ella ho sap. Ha compartit el seu llegat. Ja disposada a deixar-lo anar.
Tanquem els ulls, juntes.
Cadascuna a la seva llar.
Cada nit, un mirall.
Cada mirada, una llàgrima.
Cada toc de llum, una oportunitat.
Tanquem ell ulls juntes, per avançar.
Aquí estem. Una al costat de l’altra. Respectant espais i temps.
Perquè ningú perd res per donar amor.
Obres els braços, sents el bateg del cor i deixes fluir. Ja sap què ha de fer. Potser som nosaltres, la nostra ment, que volem racionalitzar allò que sovint no comprenem. No tot són paraules.
Més enllà de la intenció s’amaga la incondicionalitat d’estimar. Aquesta és la part més meravellosa de l’ésser humà.
Sovint podem fer una retirada a temps o potser un adéu valent. Però ara no.
Ara. Estima’t.
