Mirar-se al mirall

Sovint mirar-se al mirall es transforma en rutina. Oblides que aquesta persona que està aquí ets tu. I el pitjor de tot, passes d’ella a la seva pròpia cara. Et rentes, et pentines… ¿per a què? ¿per a qui? Si ets incapaç de parar el temps uns segons del teu dia per observar-te, saber com et trobes, què necessites, regalar-te un somriure sincer i començar el dia mimant-te una mica, estimant-te en silenci i respectant la teva essència.

Què complicat ha sigut que te n’adonessis! Quantes persones t’han dit com ets, quant vals, l’important que ets per a la teva família i amics. Per què? Si tu ets la primera persona que no et fas costat, que t’insultes, que et maltractes, que t’etiquetes, que inclús t’odies per moments sense saber perquè.

Jo què vols que digui. La veritat. Et vaig veure, em vaig apropar, et vaig preguntar perquè feies això i la resposta va ser un silenci absolut, un somriure nerviós i una llàgrima relliscant per la teva galta.

I ara què? No vaig poder evitar-ho. Una abraçada sincera era el millor que podia fer. Vam compartir llàgrimes, rialles, confidències i moltes vivències que t’havien portat a aquest punt.

Infeliç, trista, poruga, nerviosa, fràgil… i tot això s’amagava darrera d’una cuirassa d’alegria permanent.

Com has pogut estar tancada tant de temps?

Busca’t, accepta’t, estima’t

Vaig veure una petita esquerda de llum i no vaig dubtar ni un moment en donar-li el valor que tenia. Vaig oblidar tot l’entorn i fins i tot la presència i… com diu ella: “Zasca”. Vaig intentar anar amb cura en el to i en les paraules. Però el missatge era clau. Busca’t, accepta’t, estima’t.

Així va començar la seva nova aventura. I estic convençuda que en breu vindrà acompanyada d’ella, la seva millor versió.

El mirall és el nostre pitjor enemic o el nostre millor aliat. Tu decideixes!