Cal creure-hi... Sempre

Cal creure-hi… Sempre

Sabíem que el seu cos era allà, en aquella habitació. Però desconeixíem on era el seu cap. Ens reconeixia unes vegades, d’altres ens confonia amb gent que ni coneixíem. Sentia que caminava per un passeig marítim, que tornava a casa, que treballava de nou… Però l’avi seguia allà, dormint al costat d’un altre home en la seva mateixa situació.

Passaven els dies i no només no millorava, sinó que empitjorava. Per dos dies bons, en venien tres de dolents. No sabíem què fer.

Ningú esperava, per pura desconeixença, que una trencadissa a la cama podia afectar el cap. La  rehabilitació era una utopia, semblava tan lluny com la possibilitat de tornar a casa amb l’àvia, amb nosaltres.

La persona que tots coneixíem marxava, i donava pas a un altre home més endormiscat, rondinaire i desagradable.

Seguíem sense saber què fer… Només aprofitar els seus dies bons. Per recordar les seves històries, riure amb les seves bromes, fer saber el seu sentiment cap les seves filles i néts… I el nostre cap a ell.

De vegades, les estones amb ell semblaven una passa cap endavant en la seva recuperació… D’altres, la preparació per un últim comiat.

Un comiat, però, que encara no ha arribat.

 

L’avi tornava per quedar-se. I alliçonar tots aquells qui, en un moment o altre, vam deixar de creure-hi

 

Ningú va tirar la tovallola, ell el primer. I amb la mateixa immediatesa que va minvar, de cop no va tornar a recuperar el cap. L’avi tornava per quedar-se. I alliçonar tots aquells qui, en un moment o altre, vam deixar de creure-hi.

Ara torna a ser a casa. Amb canvis, amb feina, amb moments d’ànim i desànim. Però al lloc i amb la gent que ha estat sempre.

About Author

Related posts