Tot just saps el que passa. Ni tan sols saps per on hauries de començar a qüestionar. Però la teva ment té alguna cosa clara. Masses coses i cap concreta. La falta de control t’ha deixat sense alè, sense parla i amb prou feines pots respirar. Stop! Tanca els ulls, respira profundament i deixa de pensar.
No ho pots fer, oi? Has perdut la pràctica de deixar la ment en blanc.
Recordes l’última vegada que t’hi vas dedicar uns minuts? No em miris així. Sorpresa? Sorpresa jo. De veure com et deixes la pell en ajudar a tothom, començant per la parella, les filles, els pares, la germana, la feina… La meva pregunta és: I tu? Et deixes la pell per tu?
No t’ho pensis tant. Ja et responc jo en veu alta: No. Ho sé. No t’agrada escoltar-ho, però és possible que sigui la primera vegada que t’ho planteges d’aquesta manera.
I ara què? Ja has fet el primer pas, adonar-te’n. El següent, acceptar-ho.
Anem a pel canvi. Però tranquil·la, poc a poc i bona lletra. Segueix deixant-te la pell pels teus, per les persones que t’estimes, per allò que creguis convenient, i ara afegeix-te a tu. Igual com et roben el temps i les forces, ara toca que et robis temps i forces per a tu.
Què et sembla si comencem per 1 minut al dia? Sembla poc. Però trobar un moment per a tu, sense ningú al teu voltant, sense fer res, ni obligacions i lleures, sense mòbil que t’interrompi. Només tu amb tu. Demà ja m’explicaràs si ha sigut fácil.
Quan no penses en tu, el cos t’avisa. Quan no t’hi dediques temps, i sobrepasses el límit, a la llarga passa factura.
Recorda, el temps passa. Comença a pensar en tu.
